Bulgària guanya Eurovisió 2026 en una final marcada pel boicot i la tensió amb Israel

Eurovisió 2026 ja té guanyadora i una de les finals més comentades dels últims anys. Bulgària s’imposà ahir dissabte de nit a Viena amb DARA i Bangaranga, en una gala marcada pel boicot de diversos països per la participació d’Israel, per l’absència d’Espanya i per un recompte final que mantingué la tensió fins a l’últim paquet de punts del públic.

Bulgària guanya Eurovisió 2026 en una final dominada per la tensió del televot

La nit començà amb el ritual habitual d’Eurovisió: desfilada de banderes, presentació de candidatures, escenografia mil·limetrada i una Wiener Stadthalle convertida en centre musical d’Europa. Però el context era qualsevol cosa menys rutinari. La 70a edició arribava amb 35 països participants, la xifra més baixa des de la introducció de les semifinals, i amb cinc televisions públiques fora del concurs en protesta per la participació d’Israel en el marc de la guerra a Gaza.

La final reuní 25 països i culminà passades les dotze de la nit amb la victòria de Bulgària, que aconseguí el seu primer triomf històric en el festival. DARA, una de les artistes pop més conegudes del seu país, tornà a posar Bulgària en el mapa eurovisiu amb una candidatura que combinà pop electrònic, energia coreogràfica i referències folklòriques búlgares.

El resultat fou incontestable: 516 punts i una distància de 173 punts sobre Israel, la segona classificada.

La victòria tingué, a més, una lectura estadística rellevant: Bulgària guanyà tant el vot del jurat professional com el vot de l’audiència. No passava des de feia quasi una dècada que jurats i públic coincidien en la mateixa candidatura vencedora. En una edició tan polaritzada, eixa doble victòria reforçà la idea que Bangaranga no fou només una sorpresa final, sinó una candidatura capaç de connectar amb dos blocs de votació que sovint funcionen amb criteris diferents.

Una Eurovisió sense Espanya, sense RTVE i amb cinc països en boicot

La gran absència per al públic espanyol fou la d’Espanya. RTVE ja havia decidit no participar en Eurovisió 2026 després que la Unió Europea de Radiodifusió mantinguera Israel dins del concurs. La decisió situà la televisió pública espanyola al costat d’Irlanda, Països Baixos, Eslovènia i Islàndia, que també abandonaren esta edició com a mesura de protesta.

La retirada tingué una conseqüència directa per als espectadors: RTVE tampoc retransmeté les semifinals ni la final. Per primera vegada en dècades, la nit d’Eurovisió no es visqué en La 1, ni amb connexions especials de la cadena pública. En lloc de la retransmissió, la televisió pública optà per una programació alternativa i per mantindre la seua posició política i institucional davant la participació israeliana.

Per als eurofans que volgueren seguir la gala des d’Espanya, la via oficial gratuïta en obert fou el canal oficial d’Eurovisió en YouTube, amb la senyal internacional produïda per la televisió austríaca ORF. També es mantingué la possibilitat de votar des de països no participants a través del bloc internacional conegut com a Rest of the World, encara que eixos vots no apareixen com a vot nacional espanyol.

Viena, escenari d’una gala amb producció austríaca i mirada internacional

Àustria acollí el festival després de la victòria de 2025 i convertí Viena en capital eurovisiva per tercera vegada. La gala se celebrà en la Wiener Stadthalle, amb Victoria Swarovski i Michael Ostrowski com a presentadors principals i Emily Busvine des de la green room. L’obertura combinà imatges del país amfitrió amb el tradicional pas de les delegacions, en una posada en escena pensada per projectar una edició solemne, però també festiva.

La producció tractà de mantindre el focus en les actuacions, però la dimensió política travessà tota la nit. Les protestes propalestines davant del recinte, les crítiques al paper de la UER i el debat sobre el vot a Israel marcaren la conversa pública abans, durant i després de la final.

En l’interior del pavelló, el festival mantingué el seu format habitual, però cada aparició d’Israel tingué una lectura més enllà de la música.

Israel competia amb Noam Bettan i la cançó Michelle. La candidatura ja havia generat discussió en les semifinals i arribà a la final amb una forta resposta del vot popular. La seua segona posició final, amb 343 punts, confirmà que el debat polític i la mobilització de l’audiència continuen sent elements centrals en l’Eurovisió actual.

Les actuacions destacades: de l’energia búlgara a l’espectacle australià

La proposta guanyadora de Bulgària jugà amb una posada en escena aparentment senzilla, basada en una coreografia de gran impacte, cadires com a element visual i un ritme pensat per créixer en directe. Bangaranga no partia com la gran favorita absoluta en totes les travesses prèvies, però funcionà com una candidatura d’impacte: directa, reconeixible i amb una identitat escènica molt clara.

Romania completà el podi amb Alexandra Căpitănescu i Choke Me. El país tornava al festival i acabà tercer amb 296 punts, impulsat sobretot per una audiència que li concedí 232 punts. La candidatura romanesa fou una de les que més cresqué en el moment del televot i ajudà a construir un tram final ple de canvis en la classificació.

Austràlia, amb Delta Goodrem i Eclipse, acabà quarta amb 287 punts. La seua actuació apostà per una balada de gran format, amb una escenografia brillant i una interpretació vocal que la situà entre les favorites del jurat. De fet, Austràlia fou un dels països més ben valorats pels jurats professionals, empatada en 165 punts amb Dinamarca.

Itàlia quedà cinquena amb Sal Da Vinci i Per Sempre Sì, una candidatura de tall melòdic que mantingué el país dins de la part alta de la classificació. Finlàndia, una de les grans favorites abans de la final, finalitzà sisena amb Linda Lampenius i Pete Parkkonen i el tema Liekinheitin, una proposta de gran intensitat escènica que no aconseguí transformar les expectatives prèvies en victòria.

També destacaren Dinamarca, setena amb Søren Torpegaard Lund i Før Vi Går Hjem; Moldàvia, huitena gràcies a l’impuls del públic; i Ucraïna, novena amb LELÉKA i Ridnym. Entre les candidatures de posada en escena més comentada també aparegueren Polònia, amb ALICJA i Pray; Suècia, amb FELICIA i My System; i Xipre, amb Antigoni i JALLA.

El moment clau: Israel s’enfila provisionalment i Bulgària remata la final

El sistema de votació tornà a reservar el màxim suspens per al final. Primer es comunicaren els punts dels jurats nacionals, que deixaren Bulgària al capdavant amb 204 punts, seguida molt de prop per Austràlia i Dinamarca, amb 165. França, Finlàndia, Itàlia, Polònia i Israel completaven la part alta del jurat.

Després arribà el televot. Romania rebé 232 punts del públic i entrà en la lluita pel podi. Israel sumà 220 punts i passà momentàniament al primer lloc de la classificació general. Aquell instant concentrà tota la tensió de la nit: una candidatura envoltada de polèmica podia acabar guanyant una de les edicions més discutides del festival.

Però quedava Bulgària. Quan els presentadors anunciaren els 312 punts del públic per a DARA, el resultat quedà decidit. Bulgària no sols recuperava el lideratge, sinó que el convertia en una victòria molt àmplia. Per això és important matisar el final: Israel es posà primer de manera provisional durant el repartiment del televot, però el vot de l’audiència també acabà guanyant-lo Bulgària.

Una victòria històrica per a Bulgària

El triomf de Bangaranga és el primer de Bulgària en Eurovisió. El país havia tingut el seu millor resultat anterior amb Kristian Kostov en 2017, però mai havia alçat el micròfon de cristall. La tornada búlgara al festival, després d’uns anys d’absència, no ha pogut ser més contundent: victòria del jurat, victòria del públic i primera plaça global.

La candidatura de DARA també deixa una conseqüència immediata: Bulgària haurà d’organitzar l’edició de 2027. El país passa així de tornar al concurs a preparar-se per acollir-lo, un salt que convertix este resultat en un abans i un després per a la seua televisió pública i per a la seua indústria musical.

En l’altre extrem de la taula, el Regne Unit tornà a patir una nit difícil. LOOK MUM NO COMPUTER quedà últim amb Eins, Zwei, Drei, només un punt del jurat i cap punt de l’audiència. Alemanya i Àustria també tancaren la classificació, amb 12 i 6 punts respectivament.

Resultats d’Eurovisió 2026: jurat, audiència i classificació final

Eurovisió mira cap a Àsia en novembre

La nit també serví per recordar l’expansió internacional del format. La UER i Voxovation han impulsat el nou Eurovision Song Contest Asia, que debutarà enguany amb una gran final a Bangkok, Tailàndia, el dissabte 14 de novembre de 2026. El projecte reunirà televisions de diversos països asiàtics i seguirà l’esquema d’una final amb votació combinada entre jurat professional i públic.

La primera edició asiàtica arriba amb deu països confirmats en la fase inicial: Bangladesh, Bhutan, Cambodja, Laos, Malàisia, Nepal, Filipines, Corea del Sud, Tailàndia i Vietnam. L’anunci reforça la voluntat de convertir Eurovisió en una marca musical global, més enllà del seu origen europeu i mediterrani.

Preguntes freqüents sobre Eurovisió 2026

Galeria de fotos

Fotos: Eurovisió

Turisme Comunitat Valenciana promociona el turisme en el Festival de Eurovisió 2024