Discurso del President de la Generalitat por el 9 d'Octubre

Ximo Puig

Puig afirmó que "Més que mai, esta data representa hui, el valor d’estar units."

València
Comarca: 
València


 

El Palau de la Generalitat acogió la celebración institucional del 9 d'Octubre, donde se dieron cita miembros de los grupos políticos valencianos, así como autoridades y miembros de la sociedad valenciana.

El President de la Generalitat, Ximo Puig, pronunció su discurso, en el que hizo un llamamiento a la unión, y donde dijo: "Hem de generar un patriotisme cívic on tenen cabuda totes les pàtries i màtries, personals i col·lectives. Els que estem al capdavant d’institucions tenim una responsabilitat fonamental. La nostra primera obligació es no fer sofrir a les persones."

Puig también hizo la propuesta de crear un nuevo pacto de la Moncloa territorial.

Reproducimos, íntegras, sus palabras.

DISCURS  DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT,  XIMO PUIG.

ACTE INSTITUCIONAL DEL 9 D´OCTUBRE


Senyores i senyors, valencians i valencianes. Este és el dia del poble valencià.
Ho és hui i ho serà sempre.

La Comunitat Valenciana és un projecte de futur.

Un projecte socialment avançat, innovador, inclusiu i modern.

Venim d’unes arrels profundes, d’una identitat política i cultural que podem constatar ací mateix al saló de Corts de l’antic Regne de València.

L’arquitectura institucional de la Corona d’Aragó es un bon referent històric de com podem estar junts des de la diversitat.


Venim de l’exigència de l’autonomia, hui fa 40 anys als carrers de València.
Fou un dia d’unitat i reivindicació, de diferents banderes, diferents idees i un objectiu compartit front aquells que volien limitar la pluralitat d’Espanya i marginar l’ambició d’autogovern dels valencians.

Venim d’eixos fets, d’una cultura comú que “és allò que alça la mirada de l’home i el porta a descobrir l’horitzó”, com va escriure Rafael Chirbes.

Això, un horitzó compartit, és el 9 d’octubre.

Més que mai, esta data representa hui, el valor d’estar units. Units des de la diversitat. Units per a reivindicar allò que som,

Units, sense donar instruccions de com ha de sentir cadascú la seua identitat. La unitat inclusiva és l’esperança que reivindiquem especialment este 9 d’octubre. 

Als valencians ens dol el que està passant. Ens commou el trencament de la legitimitat democràtica constitucional. Ens indigna la falta de ponts per considerar les raons de l’altre.

Ens entristeix la fractura, l’enaltiment de la polarització.
Blasco Ibáñez, quan va interpretar l’horror del que es capaç l’home, va dir:

“La civilización es el afinamiento del espíritu, el respeto al semejante, la tolerancia de la opinión ajena”.

Eixa és l’essència de la democràcia, compartir-la en el cap i en el cor, en la raó i en els sentiments.

Hem de generar un patriotisme cívic on tenen cabuda totes les pàtries i màtries, personals i col·lectives.

Els que estem al capdavant d’institucions tenim una responsabilitat fonamental. La nostra primera obligació es no fer sofrir a les persones.
I, per això, cal reconstruir diàriament els consensos i evitar que els projectes polítics enfrontats dividisquen la societat.

Vull reivindicar este matí la política. La política que pensa més en les persones, que en la pròpia persona. La política que es fa sense messianismes, sense dramatitzacions, sense
excuses.

La política que els valencians ja anem fent. Des de l’estabilitat que dona credibilitat, l’honradesa que dona confiança i el diàleg que dona esperança.

La política dels xicotets passos que condueixen als grans canvis. La política que fa eixe patriotisme cívic. La política que comparteix les banderes sense exclusions.

Les banderes de la sanitat, de l’educació, de la cultura, de l’esforç, de la
solidaritat, de la dignitat, de la concertació, de la iniciativa econòmica.

Eixes són les banderes que uneixen. Eixes son les banderes que donen sentit a un país.

La bandera de la sanitat universal que ha defès la Plataforma d’afectats per la Hepatitis C. I que han aconseguit superar una frontera de desigualtat.

Eixa sanitat que requereix la investigació dels millors talents per avançar i on els valencians estem representats en Maria Blasco i la lluita de tants científics contra el càncer.

La bandera de l’educació que garanteix la igualtat d’oportunitats i que mai arribaria sense la vocació de milers de mestres que donen vida a les aules dels nostres pobles i ciutats.

Mestres com Ricardo Borrull de qui hem aprés que ensenyar es el millor camí per a vèncer els prejudicis. La bandera de l’educació que trenca fronteres com fa l’Institut Confucio. La bandera d’educar en valors tan present en la trajectòria de la mestra i
activista cultural que és Didín Puig.

La bandera de la cultura que enalteix l’ànima  ciutadana a través de la pintura social de Monjalés, ú dels artistes dels que ens privà molts anys  la llarga nit del franquisme i que ara tenim ací i reconeguem con una de les llums que il·lumina les foscors.

La cultura crítica a través de l’humor gràfic d’Enric Arenós sempre disposat
per defensar el valencià, per criticar els abusos de poder i perseguir les utopies,

La bandera de la cultura a través de les mans entrecreuades en la pintura de Pepe Azorín, inspirades en Miguel Hernàndez, que també son les mans de tot el poble valencià trobant-se en un espai fratern.

Eixa cultura pròpia i universal que es comparteix com ha fet la Casa de Valencia en París, fundada per Amado Granell, el republicà valencià que encapçalà l’alliberament de París.

La bandera de l’esforç representada en l’esport i en esportistes com Emilio
Estarlik, o Marta Esteban.

Que representa Antonio Reig Ventura, “Rovellet”, ambaixador de la pilota,
del esport d’un poble orgullós de ajuntar-se i compartir moments al voltant de la partida.

O en Ruth García sent un referent per a tantes xiquetes que ja saben que no hi ha espais que no siguen per a elles.

La bandera de la solidaritat que ens ha llegat Amparo Moreno i continuen la Coordinadora de ONGs i el Fons Valencià per la Solidaritat apropant la cooperació als nostres municipis i també als veïns del món.

Esta setmana noves pateres han arribat a les costes valencianes. Reitere al
Govern d’Espanya l’oferiment d’esta Comunitat hospitalària als refugiats. No és pot ser insensible davant la catàstrofe humanitària.

La bandera de la dignitat d’eixos homes que lluiten contra la violència masclista i constitueixen junt a totes les dones el coratge front la pitjor de les injustícies, la pitjor de les violències

La bandera de la concertació entre els sindicats i les organitzacions empresarials que ha representat Jose Vicente Gonzalez, capaç de generar ponts socials que ens fan caminar junts.

La bandera de la iniciativa econòmica que reflexa Silvino Navarro mestre per a molts dels que han fet de les seues idees i projectes, empreses d’èxit.

O ara Nuria Oliver que representa eixa voluntat d’innovació constant que ha de fer als valencians aterrar en l’economia digital.

La nova economia per a la que necessitem ambaixadors de la nostra terra a Europa com és la EUIPO, l’agència europea més gran fora de Brussel·les a la que reconeixem amb la nova distinció Lluis Vives.

Som europeus i europeistes i per això volem canvis a la Unió Europea. Més
Europa social. Més Europa dels ciutadans.

Les banderes inclusives que ens uneixen, la sanitat, l’educació, la cultura, l’esforç, la solidaritat, la dignitat, la concertació, la iniciativa econòmica.

Les banderes que ens han de fer articular eixe nou relat d’Espanya que demanava Adela Cortina en un article que posava raons enmig d’una sobreexposició d’emocions.

Efectivamente Adela, las historias “Tienen que unir sentimientos y razón, convencer con argumentos, y no sólo persuadir con recursos emotivos, deben llegar a la razón de las personas concretas, que es una razón cordial.”

La raó cordial d’aquells que entenen amb solidaritat la seua ciutadania. Persones, com Hortensia Herrero, que de manera altruista fan que el nostre patrimoni siga viu i font d’orgull per als valencians i totes les persones que ens visiten.

Una iniciativa privada de mecenatge que situa a la societat valenciana en un paradigma de responsabilitat social.

La raó cordial, el sentiment plural, que representa com quasi cap altre Joan Manuel Serrat. El cantant que va difondre la poesia de Miguel Hernàndez, del que va dir fa uns dies que es podia “llegir cantant”.

Precisament Serrat es eixe cantant que es pot llegir quan l’escoltes, i entonà uns versos preciosos del nostre poeta:

“El odio se amortigua detrás de la ventana. Será la garra suave. Dejadme la esperanza.”

75 anys després de la injusta mort de Miguel Hernández necessitem més que mai l’esperança.

Senyores i senyors,

En 1977 Espanya estava a punt del col·lapse econòmic i social. En eixe moment, sindicats, empresaris i partíts polítics deixaren a un costat el curtplacisme, foren conscients de la responsabilitat col·lectiva que tenien i utilizaren l’instrument més poderós que hi ha per garantir la convivència: el diàleg.

Del diàleg nasqué l’acord i signaren els Pactes de la Moncloa que permeteren estabilitzar l’economia i assolir les bases per construir la nostra democràcia social.

Ho feren quan pareixia impossible, ho feren quan Espanya estava molt pitjor que ara.

Ho feren quan van entendre que damunt dels interessos de partit estan els interessos de país.

Hui, 41 anys després, en un context de gran dificultat, propose recuperar l’esperit de diàleg.

Me dirigisc a tots els Presidents autonòmics per obrir un espai de reflexió per impulsar un nou Pacte de La Moncloa Territorial que estabilitze un nou model federalitzant i que de una vegada per totes respecte les singularitats entre territoris i garantisca la igualtat entre ciutadans.

La solució no passarà mai per recentralitzar.

Este procés de reforma que ens ha de portar a un marc d'estabilitat, no s'ha d'entendre com un gest de feblesa davant ningú, sinó com la voluntat per a desenvolupar un nou projecte d’Espanya.

És evident que entre les formacions polítiques tenim discrepàncies molt profundes, però crec honradament que és l'hora que busquem la trobada per a superar la crisi més greu de la nostra recent història.

Ja ho hem fet abans i ho podem tornar a fer.


Senyores i senyors,

Este any celebrem alguns dels fets que han contribuït a la construcció moderna del territori valencià.

Fa 35 anys del nostre Estatut d’autonomia, aprovat a l’any 1982 i l’any que ve serà el 40 aniversari de la constitució que va suposar la democràcia i l’autogovern.

En tots eixos moments, en tots eixos grans fets, els valencians hem estat lleials, sense deixar de ser reivindicatius.

Eixa és l’actitud valenciana. La lleialtat reivindicativa.

Afrontem també així esta crisi, perquè com la bona política, que es fa de la mà del poble i la paraula, mai caduca.

En eixa lleialtat reivindicativa este 9 d’octubre vull expressar la voluntat del poble valencià de formar part d’un projecte compartit, just i solidari.

És temps de solucions. El problema valencià ha emergit més enllà dels àmbits acadèmics i ministerials. És ben conegut i compartit per la nostra ciutadania.

Solucions per un infrafinançament i unes infrainversions que se’ns imposen simplement pel fet de ser valencians. 

Solucions que no podem esperar més, perquè els drets no esperen.

Per tant, no defallirem en la demanda dels recursos que ens calen, i per això continuem apel•lant a la urgència d’una reforma del finançament autonòmic.

I vull dir un dia com hui, que els valencians no emmudirem.

Perquè una cosa és la prudència, fins i tot la paciència si observem voluntat de canvi, i una altra de ben diferent, baixar el cap.

Perquè com va escriure Ricard Blasco, quan era un jove de setze anys i participà ara fa 80 anys en el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura.

“Tenim el deure de complir amb eixe compromís històric amb la major dignitat possible, cosa que estic absolutament convençut que aconseguírem”.

No serem nosaltres els que estirem, més encara, les tensions territorials. Però a hores d’ara, ja no queden dubtes de que l’immobilisme, que no fer res, es la pitjor de les accions.

Han quedat clares les conseqüències dels desequilibris continuats i de les polítiques discriminatòries en benefici d’interessos partidaris o d’expressió curtplacista.

Per tant, defugim la demagògia i el patriotisme mal entès, i avancem en els territoris de la justícia social, la lluita contra els desequilibris i el respecte a les pròpies identitats.
Senyores i senyors,

L’any passat els deia que havien d’ aconseguir fer del problema valencià part de la solució d’Espanya. Crec que eixa voluntat la reafirmen hui.

Amb l’esperança d’un poble que fa 40 anys un 9 d’octubre de 1977 va reclamar el seu autogovern.

Com digué Joan Manuel.

Ara que fa vint anys que tenim vint anys, encara tenim força.

Amb eixa força, farem sentir la nostra lleialtat reivindicativa. Farem sentir, allò que som, impulsarem allò que podem ser. Moltes gràcies.

 


Para noticias anteriores consultar Noticias/Hemeroteca